Pol, Eduard, Adrià, Martí, Emma, Nil, Gerard, Roger, Dídac, Cristian, Ivan, Xavi, Ruth i, el que a partir d'ara consideraré el meu amic, el futur premi Zamora de la Lliga BBVA, el pròxim porter del Barça, Haritz. Aquests són els 14 noms de 14 personetes que em van tocar el cor amb els seus petits dits d'estudiants de primària fins posar-me la pell de gallina durant 9 minuts i mig.
Per a qui no ho hagi vist, aquestes 14 ànimes esperançadores per a l'esport són 14 jugadors del Margatània, equip de futbol de prebenjamns de la localitat de Vilanova i la Geltrú, província de Barcelona, que han acabat aquesta temporada amb 271 gols en contra i només un a favor. Però com és que se d'aquesta història? Doncs via Facebook em va arribar un mini documental de Roger Gómez, Daniel Resines i Cristina Sánchez, on surtien els propis nens de l'equip explicant el balanç de derrotes i la impossibilitat encara d'haver marcat un gol.
Els que amem el futbol, els que hem jugat de petits, tenim cosins amb la mateixa edat i a sobre som uns sensiblons, no hem pogut evitar derramar més d'una llàgrima d'emoció, per la llàstima i la impotència de no poder ajudar aquests nens a guanyar i que sentin el que tots desitgen, que és marcar un gol.
Al vídeo, hi ha un moment que em va matar. Un dels nens surt dient, referint-se al moment de marcar un gol: "Saltaré, cridaré... em ficaré com un boig". És cert que els nens s'ho passen bé jugant, i com explica el seu entrenador, Carlos Gómez "aprenen, respecten al rival i es respecten entre companys", però això no treu l'esperança d'aquesta al·legria que es sent al marcar un gol. Inclús, un altre company, i demostrant també el respecte que ténen amb l'entrenador, també amb referència al moment d'anotar un gol: "No sé, però el Carlos es ficarà molt content, i jo estaré tan content que sortiré volant", nomena abans a l'orgullós que es sentirà l'entrenador d'ells que la sensació que tindrà a l'anotar el gol.
És impressionant, m'he passat 20 minuts plorant (el vídeo només dura uns 10, però l'he vist dos vegades) al reconéixer que els humans no evolucionem, sinó que canviem de forma física i les nostres funcions en la vida, i tots ens oblidem que de petits tots som molt millors persones. De qui s'ha d'aprendre, llavors?
Al contrario de los padres-hooligans a los que estamos acostumbrados a ver habitualmente, lo que también me ha parecido espectacular ha sido el comportamiento de los padres. Los que hemos querido y creído que nuestros hijos debían ser semi-profesionales del deporte, vemos este vídeo y no dejamos de entonar un "mea culpa" por toda aquella presión innecesaria que transmitimos. Ejemplos como éste, o como el reciente torneo alevín en el que el Sevilla cede el trofeo (que no el triunfo) al Espanyol, por jugar mejor y ser todos un año más pequeños, nos pone sobre la pista de que un deporte limpio, divertido e integrador es posible, y que la figura del entrenador ha de ser ante todo de la de un educador que haga del juego y la solidaridad, el objetivo a alcanzar.
ResponderEliminarLa verdad es que la historia es emocionante, y si pudiera convencer a quien corresponda, invitaría a este equipazo a participar en torneos para que, aunque no fueran jaleados por ganar la bota de oro, sí fueran ovacionados por la enorme lección que nos dan.
Muchos más galácticos como los "Margatànias" y menos Mouriños para nuesto deporte favorito.
Un beso a Guille y Erik.